A mesura que avanço la implementació del meu projecte, cada vegada tinc més clar que el joc és una eina xulíssima dins la intervenció psicopedagògica amb infants i adolescents. Més enllà del seu component lúdic, estic observant que el joc facilita la participació, disminueix la pressió davant l’error i permet treballar aspectes cognitius i emocionals d’una manera molt més natural i significativa. En molts casos, sento que el joc es converteix en una porta d’entrada al món emocional dels infants, sovint molt més accessible que la conversa directa, les fitxes o les preguntes explícites.

Una de les idees que més he pogut confirmar durant aquestes setmanes és la diferència existent entre una intervenció basada únicament en activitats acadèmiques i una intervenció basada en el joc. Quan l’activitat es presenta des d’una metodologia més estructurada o escolar, molts infants tendeixen a mostrar més cansament, bloqueig o inseguretat. En canvi, el joc genera un context més espontani i motivador, on les funcions executives emergeixen de manera molt més natural. A través del joc, els infants han de planificar, esperar, controlar impulsos, flexibilitzar el pensament, tolerar la frustració o sostenir l’atenció sense percebre-ho com una tasca imposada.

En aquest sentit, una part important de la implementació del meu projecte consisteix precisament en la selecció dels jocs en funció de l’edat de l’infant i de la funció executiva concreta que es vol treballar durant la sessió. Per exemple, per potenciar la lògica i el raonament utilitzo recursos com els sudokus infantils o jocs com l’Outourdodo, especialment amb infants més petits. Per treballar la memòria faig servir jocs com el Memory, el joc de parelles o les peces de construcció on repetir seqüències. En canvi, quan l’objectiu és estimular el control inhibitori i l’atenció, utilitzo jocs com l’UNO, el Dobble o l’Hundir la flota, ja que requereixen esperar el seu torn, tolerar la tanda dels altres, inhibir respostes impulsives i mantenir l’atenció sostinguda durant tota l’activitat.

A més, una de les coses que més m’ha sorprès és el potencial dels jocs grupals. Inicialment, pensava que els jocs individuals em donarien més informació sobre cada infant, ja que permeten una observació més focalitzada. No obstant, els jocs de torns i les activitats compartides m’estan aportant informació molt valuosa sobre aspectes que potser en una situació individual no apareixen amb tanta claredat. A través d’aquestes dinàmiques he pogut observar la gestió de la derrota, la impulsivitat, la capacitat d’esperar, la necessitat de control, o la manera de relacionar-se amb els altres.

Així doncs, reflexionant, penso que aquestes experiències m’estan ajudant a entendre que el joc no és només un recurs motivador, sinó també una eina d’observació, intervenció i construcció de vincle. Considero que treballar les funcions executives a través del joc permet fer una intervenció més significativa, respectuosa i ajustada a les necessitats reals dels infants, allunyant-se d’una mirada excessivament acadèmica i apropant-se més a una intervenció global i vivencial.

Un dels aspectes que més estic aprenent durant la implementació del projecte és la importància d’adaptar constantment la intervenció a les necessitats concretes de cada infant o adolescent. Tot i que les professionals de referència del centre orienten sobre quines funcions executives o aspectes cal treballar en cada cas, disposo de força autonomia a l’hora d’escollir els jocs i les activitats que utilitzarem durant les sessions. Aquesta confiança m’està permetent desenvolupar la meva capacitat d’anàlisi i de presa de decisions dins de la intervenció psicopedagògica.

Durant aquestes setmanes he pogut utilitzar diferents tipus de jocs i materials, tant individuals com grupals. Alguns dels recursos que més he fet servir han estat l’oca de les emocions, el joc de l’UNO, el “Quién es quién”, les cartes Ikonikus, el llibre Emocionario (està molt bé, és un recurs que us recomano molt a l’hora de treballar la gestió emocional amb petits), activitats de consciència fonològica, jocs de motricitat fina i materials vinculats a la logopèdia. A través d’aquests recursos he treballat funcions executives com l’atenció sostinguda, la memòria de treball, el control inhibitori, la flexibilitat cognitiva o la regulació emocional.

A mesura que he anat intervenint, he pogut comprovar que un mateix joc pot tenir objectius molt diferents segons l’infant i la manera com es planteja la sessió. Precisament per això, considero que la flexibilitat és una competència essencial dins la pràctica psicopedagògica. En alguns casos, activitats que inicialment semblaven adequades han necessitat modificacions durant la sessió perquè l’infant reaccionava d’una manera diferent de l’esperada. Per exemple, m’he trobat amb situacions en què alguns infants necessitaven més moviment o presentaven dificultats per mantenir l’atenció durant períodes prolongats, fet que obligava a reformular el ritme o l’estructura de l’activitat.

Aquestes experiències m’estan ajudant a entendre que la intervenció no pot ser rígida ni tancada, sinó que requereix una observació constant i una gran capacitat d’adaptació. Sovint, més important que seguir exactament una activitat planificada és saber llegir què necessita l’infant en aquell moment concret i ajustar la proposta perquè continuï sent significativa i funcional. En aquest sentit, el joc es converteix en una eina molt potent, ja que permet treballar objectius psicopedagògics de manera flexible, motivadora i adaptada a cada realitat individual.

Us deixo per aquí alguns dels jocs que estic utilitzant!

Les primeres sessions d’implementació del projecte m’han permès començar a traslladar a la pràctica moltes de les idees i plantejaments que havia elaborat durant el disseny de la intervenció. Tot i que no he dinamitzat les sessions de manera solitària, ja que sempre he estat acompanyada per una professional del centre o per alguna companya de pràctiques, sí que he pogut participar activament en l’elecció dels jocs i en la conducció de les activitats, orientant-les cap al treball de les funcions executives que es volien potenciar amb cada infant.

A nivell personal, he viscut aquestes primeres experiències de forma positiva. El fet de treballar actualment com a psicopedagoga infanto-juvenil en un altre centre privat m’ha ajudat, ja que moltes de les dinàmiques i situacions viscudes em resultessin familiars. Tot i això, iniciar la intervenció amb infants i adolescents que encara no coneixia també em generava certa responsabilitat i alguns nervis inicials, especialment pel fet d’haver d’adaptar-me ràpidament a les necessitats individuals de cada cas i coneixe’ls dins les limitacions del temps i espai. Malgrat això, l’experiència està sent enriquidora i m’està permetent sentir-me cada vegada més segura dins del rol professional.

Pel que fa a la relació amb els infants, en general l’acollida ha estat molt positiva. Especialment amb els més petits, el vincle es genera amb més facilitat a través del joc i de la interacció espontània, fet que afavoreix la participació i la implicació en les activitats. En canvi, amb els adolescents observo que el procés és més lent i requereix una construcció de confiança més progressiva. En aquestes edats, considero que el vincle és un element imprescindible perquè la intervenció tingui sentit, especialment quan es pretén anar més enllà de l’activitat i treballar aspectes emocionals o personals de manera més profunda.

Aquestes primeres sessions també m’han ajudat a entendre millor la importància de l’observació durant la intervenció psicopedagògica. A través del joc, les reaccions, la tolerància a la frustració, la capacitat d’atenció o la manera de relacionar-se aporten molta informació sobre les necessitats i característiques de cada infant. Per aquest motiu, estic començant a entendre la intervenció no només com un espai d’aprenentatge, sinó també com un espai constant d’observació, adaptació i construcció de vincle.

Un cop definit el focus del projecte, he procedit al seu disseny, concretant els objectius, la metodologia, les actuacions i el sistema d’avaluació. Aquesta fase m’ha permès estructurar de manera més tècnica la proposta d’intervenció centrada en el desenvolupament de les funcions executives a través del joc.

Els objectius del projecte s’han formulat de manera clara i operativa, orientats principalment a millorar l’atenció, la memòria de treball, el control inhibitori i la planificació dels infants. Aquests objectius responen directament a les necessitats detectades en el context i han estat consensuats amb la tutora de pràctiques i les professionals de referència del centre.

Pel que fa a la metodologia, el projecte es basa en una intervenció individualitzada, integrada dins de les sessions habituals dels infants al centre. Aquesta intervenció es fonamenta en l’ús del joc com a eina principal de treball, ja que permet abordar les funcions executives de manera motivadora i adaptada al nivell de cada infant.

Les actuacions s’organitzen a partir de diferents tipus de jocs i activitats específiques per a cada funció executiva. Així, es treballen activitats d’atenció sostinguda i selectiva, jocs de memòria de treball, dinàmiques de control inhibitori i tasques de planificació i organització. Totes aquestes activitats es seleccionen i adapten en funció de les orientacions de les professionals del centre, que determinen quines funcions cal prioritzar en cada cas.

El disseny també contempla un sistema d’avaluació continu, basat en indicadors observacionals i en una rúbrica d’avaluació de les funcions executives. Aquest sistema permet fer un seguiment de l’evolució de cada infant i ajustar la intervenció quan sigui necessari.

Finalment, considero que aquesta fase de disseny m’ha ajudat a entendre la importància de la coherència interna del projecte, assegurant que objectius, metodologia i avaluació estiguin alineats. També m’ha permès prendre consciència del meu rol com a professional en formació, en què la capacitat d’adaptació i el treball en equip són elements fonamentals.

https://canva.link/h2njflb4aiajms4

Reflexionant sobre el procés de decisió del projecte d’intervenció, finalment he canviat de proposta.

A partir de l’anàlisi de necessitats realitzada al centre, i de dues setmanes més de presencialitat, he identificat la necessitat de reforçar les funcions executives dels infants i adolescents atesos. Aquesta decisió no ha estat immediata, sinó que ha sorgit d’un procés de contrast entre les observacions realitzades i la realitat organitzativa del centre.

En aquest sentit, un dels aspectes clau ha estat entendre que no totes les necessitats detectades poden ser abordades en un mateix projecte, especialment tenint en compte la temporalitat limitada del Pràcticum. Per aquest motiu, he considerat necessari prioritzar aquells àmbits que fossin més transversals i amb més impacte en el desenvolupament global dels infants, com són les funcions executives.

La decisió de treballar-les a través del joc també respon a la coherència amb la metodologia del centre, que aposta per un aprenentatge vivencial, significatiu i adaptat a les necessitats individuals. Així, el joc es converteix en una eina facilitadora tant a nivell cognitiu com emocional, permetent un treball més motivador i ajustat als infants.

Aquest procés m’ha ajudat a entendre que el disseny d’un projecte no parteix només d’una idea inicial, sinó d’un procés de reflexió, contrast i ajust constant amb la realitat del context educatiu.

Bona tarda companys i companyes, com esteu? M’alegra anar seguint les vostres experiències amb les pràctiques. Pel que fa a la meva part, us adjunto també l’anàlisi i detecció de necessitats que he fet a LOAPSI, el meu centre de pràctiques.

Aquí el link:

https://docs.google.com/presentation/d/1GQoReNRiUASVihyYhLcbCAXjy03U2mSpbYvWXG35vMs/edit?usp=sharing

Detecció de necessitats

Reflexionant sobre els primers dies de pràctiques (vaig els dimarts), penso que el primer contacte amb el centre ha estat molt positiu.

La meva rebuda a LOAPSI, ha estat marcada per una acollida propera i accessible per part de l’equip professional. Des del primer moment m’he sentit integrada, amb espais per observar, preguntar i començar a comprendre la dinàmica del centre sense pressió. Aquesta manera d’acollir ha facilitat que pogués situar-me progressivament en el rol de pràctiques, reduint la incertesa inicial i afavorint una actitud més oberta i receptiva davant dels aprenentatges.

Al llarg d’aquests primers dies, he tingut l’oportunitat d’iniciar una primera aproximació a diferents espais d’intervenció, observant sessions amb infants, així com la relació que els professionals estableixen amb ells i amb les seves famílies. Aquest contacte inicial m’ha permès començar a entendre la importància del vincle, de l’escolta i de l’acompanyament emocional com a base de la intervenció psicopedagògica, aspectes que fins ara havia treballat principalment des d’un marc teòric.

Al mateix temps, aquesta experiència inicial també ha posat en relleu alguns dels meus dubtes i inquietuds, especialment en relació amb la sensació de no sentir-me del tot preparada i amb la dificultat de separar l’àmbit professional del personal en una feina amb una càrrega emocional elevada. Prendre consciència d’aquests aspectes des del principi em sembla clau per poder-los anar treballant al llarg del pràcticum, desenvolupant estratègies que em permetin establir límits i cuidar el meu propi benestar emocional.

Malgrat aquestes inquietuds, aquests primers dies també han reforçat la meva motivació i interès per l’experiència. Poder observar casos reals, començar a participar en sessions amb infants i apropar-me a la relació amb les famílies representa una oportunitat d’aprenentatge molt enriquidora que espero anar desenvolupant progressivament al llarg del procés.

En conjunt, la rebuda i acollida al centre ha estat un element facilitador que m’ha permès iniciar el pràcticum amb seguretat i confiança, alhora que m’ha ajudat a prendre consciència del meu punt de partida i dels aspectes que vull seguir desenvolupant com a futura professional de la psicopedagogia.

A l’hora de reflexionar sobre les meves expectatives, he arribat a la conclusió que l’inici del Pràcticum suposa per a mi un moment clau dins del procés formatiu en el que em trobo. Em permet començar a connectar els coneixements teòrics amb la pràctica real, i afronto aquesta etapa amb ganes d’orientar la meva trajectòria professional cap a l’orientació educativa amb infants i adolescents.

En aquest sentit, espero poder desenvolupar-me professionalment i posar en pràctica els coneixements adquirits durant la meva formació. Em fa especial il·lusió tenir contacte amb casos reals, observar intervencions, participar en sessions amb infants i adolescents i poder interactuar amb les seves famílies, ja que considero que aquestes experiències em permetran comprendre millor la complexitat de la intervenció psicopedagògica.

Al mateix temps, aquest inici també em porta a qüestionar-me el meu propi nivell de preparació. Tot i que considero que l’experiència m’ha donat habilitats comunicatives, competències per establir vincles sòlids i eines per fer un acompanyament emocional de qualitat, em plantejo si disposo de les estratègies i tècniques específiques per generar els canvis significatius i necessaris en els menors. Aquest dubte esdevé, alhora, un motor per al meu aprenentatge.

Des de la meva perspectiva, el rol de la psicopedagoga implica saber detectar necessitats i acompanyar des d’una mirada global, respectuosa i no estigmatitzadora. En aquest sentit, entenc aquest Pràcticum com una oportunitat no només per adquirir coneixements i eines, sinó també per continuar construint la meva identitat professional i conèixer millor les meves pròpies competències.

En definitiva, tinc ganes d’aprendre dels professionals que m’envoltaran i integrar aquestes experiències en la construcció de la professional que un dia jo seré.