Les primeres sessions d’implementació del projecte m’han permès començar a traslladar a la pràctica moltes de les idees i plantejaments que havia elaborat durant el disseny de la intervenció. Tot i que no he dinamitzat les sessions de manera solitària, ja que sempre he estat acompanyada per una professional del centre o per alguna companya de pràctiques, sí que he pogut participar activament en l’elecció dels jocs i en la conducció de les activitats, orientant-les cap al treball de les funcions executives que es volien potenciar amb cada infant.

A nivell personal, he viscut aquestes primeres experiències de forma positiva. El fet de treballar actualment com a psicopedagoga infanto-juvenil en un altre centre privat m’ha ajudat, ja que moltes de les dinàmiques i situacions viscudes em resultessin familiars. Tot i això, iniciar la intervenció amb infants i adolescents que encara no coneixia també em generava certa responsabilitat i alguns nervis inicials, especialment pel fet d’haver d’adaptar-me ràpidament a les necessitats individuals de cada cas i coneixe’ls dins les limitacions del temps i espai. Malgrat això, l’experiència està sent enriquidora i m’està permetent sentir-me cada vegada més segura dins del rol professional.

Pel que fa a la relació amb els infants, en general l’acollida ha estat molt positiva. Especialment amb els més petits, el vincle es genera amb més facilitat a través del joc i de la interacció espontània, fet que afavoreix la participació i la implicació en les activitats. En canvi, amb els adolescents observo que el procés és més lent i requereix una construcció de confiança més progressiva. En aquestes edats, considero que el vincle és un element imprescindible perquè la intervenció tingui sentit, especialment quan es pretén anar més enllà de l’activitat i treballar aspectes emocionals o personals de manera més profunda.

Aquestes primeres sessions també m’han ajudat a entendre millor la importància de l’observació durant la intervenció psicopedagògica. A través del joc, les reaccions, la tolerància a la frustració, la capacitat d’atenció o la manera de relacionar-se aporten molta informació sobre les necessitats i característiques de cada infant. Per aquest motiu, estic començant a entendre la intervenció no només com un espai d’aprenentatge, sinó també com un espai constant d’observació, adaptació i construcció de vincle.