Data: 26 de maig de 2026

Descripció de l’activitat

Aquesta sessió es va realitzar amb un infant de 5 anys que presenta dificultats tant en l’àmbit del llenguatge com en l’organització del pensament verbal. Així doncs, prèviament s’havia identificat la necessitat de treballar simultàniament la lògica associativa i l’estimulació del llenguatge, ja que l’infant disposa d’un vocabulari relativament limitat per a la seva edat i sovint presenta dificultats per construir frases elaborades o explicar situacions de manera ordenada.

Per aquest motiu es van seleccionar els jocs Ordena las Secuencias i Estructura de la Frase, ja que permetien abordar ambdues necessitats de forma integrada. Amb Ordena las Secuencias, l’infant havia d’ordenar diferents imatges que representaven accions quotidianes i explicar què estava passant en cada escena, establint relacions temporals i de causa-efecte. Posteriorment, amb el material Estructura de la Frase, es treballava la construcció de frases cada vegada més completes a partir de diferents imatges i elements lingüístics, afavorint l’ampliació del vocabulari i l’organització del discurs.

Objectius

• Potenciar la lògica associativa i el raonament verbal.
• Afavorir la comprensió de relacions temporals i causals.
• Ampliar el vocabulari expressiu de l’infant.
• Millorar la construcció de frases simples i complexes.
• Desenvolupar la capacitat d’explicar situacions de manera coherent i ordenada.

Funció executiva treballada

• Lògica associativa.
• Organització i planificació del pensament.
• Memòria de treball verbal.
• Flexibilitat cognitiva.

Reflexió personal fonamentada teòricament

Aquesta sessió em va permetre observar de manera molt clara la relació existent entre el desenvolupament del llenguatge i les funcions executives. Tot i que inicialment l’objectiu principal era treballar la lògica associativa, ràpidament es va fer evident que les dificultats lingüístiques de l’infant influïen directament en la seva capacitat per organitzar les idees i expressar el seu raonament.

Durant l’activitat, l’infant era capaç d’identificar moltes de les accions representades a les imatges, però sovint necessitava ajuda per trobar les paraules adequades o per construir frases que expliquessin correctament el que estava observant. Això feia que, en alguns moments, el repte no fos tant entendre la seqüència lògica dels esdeveniments com poder verbalitzar-la. En aquest sentit, vaig veure com el llenguatge no és només una eina comunicativa, sinó també un instrument fonamental per estructurar el pensament i donar significat a les experiències.

A més, vaig observar que les preguntes obertes i les reformulacions resultaven especialment útils per ajudar-lo a ampliar les seves produccions verbals. A mesura que disposava de més suport lingüístic, també millorava la seva capacitat per establir relacions entre les diferents imatges i explicar-ne la seqüència amb més coherència.

Evidències

Les evidències recollides consisteixen en registres d’observació sobre:

• La capacitat de l’infant per ordenar correctament les seqüències.
• El nombre d’elements de vocabulari utilitzats espontàniament.
• La longitud i complexitat de les frases produïdes.
• La necessitat de suport verbal durant l’activitat.
• La capacitat per justificar les relacions entre les diferents escenes.

Avaluació de la intervenció

La sessió va permetre assolir els objectius plantejats amb dificultats. Tot i que l’infant va mostrar una bona predisposició a participar i va ser capaç d’ordenar la majoria de les seqüències amb ajuda mínima, les principals dificultats van aparèixer en la verbalització de les seves idees, especialment quan havia d’explicar relacions causals o construir frases amb diversos elements. Malgrat això, es van observar progressos al llarg de la sessió, especialment quan es proporcionaven models lingüístics i temps suficient per elaborar les respostes.

Observacions personals

Aquesta intervenció em va resultar especialment interessant perquè exemplifica molt bé com una mateixa activitat pot respondre simultàniament a diferents necessitats detectades en un infant. Inicialment l’objectiu era treballar la lògica associativa, però el desenvolupament de la sessió va evidenciar que el llenguatge era un element clau per facilitar aquest procés.

A més, he pogut comprovar la importància d’adaptar els jocs no només a l’edat cronològica de l’infant, sinó també al seu nivell de desenvolupament lingüístic. En aquest cas, la combinació de suport visual, manipulació de materials i verbalització guiada va permetre crear un context d’aprenentatge ajustat a les seves necessitats, mantenint alhora una elevada motivació durant tota la sessió.

Data: 19 de maig del 2026

Descripció de l’activitat

Durant aquesta sessió vaig treballar l’autonomia amb un infant de 7 anys amb tendència a buscar constantment la validació de l’adult abans de prendre decisions o continuar una activitat.

L’objectiu no era l’èxit en la resolució del joc, sinó afavorir la capacitat de l’infant per iniciar l’activitat, prendre decisions de manera més independent, assumir responsabilitats durant l’activitat i confiar en les seves pròpies capacitats per resoldre les situacions que anaven apareixent.

Per treballar aquest aspecte es van utilitzar principalment els jocs Dobble i Mikado, adaptant el nivell d’ajuda proporcionat segons les necessitats del menor.

Per una banda, el Dobble em va permetre observar la capacitat de prendre decisions de manera ràpida, confiar en la pròpia percepció visual i assumir les conseqüències dels encerts i errors sense necessitat de validació constant per part meva com adulta. Per l’altra, el Mikado va afavorir la planificació de l’acció de manera independent, i la capacitat d’avaluar diferents alternatives abans d’actuar, ja que l’infant havia de decidir quin pal extreure, valorar-ne els riscos i acceptar el resultat de la seva decisió.

Objectius

• Potenciar l’autonomia personal durant la realització de les activitats.
• Afavorir la presa de decisions independent.
• Incrementar la confiança en les pròpies capacitats.
• Reduir la necessitat de validació constant per part de l’adult.
• Fomentar la responsabilitat envers les pròpies accions i decisions.

Reflexió personal fonamentada teòricament

Aquesta sessió em va permetre observar que l’autonomia no es construeix únicament a través de tasques funcionals o acadèmiques, sinó també mitjançant situacions lúdiques on l’infant disposa d’espais reals per decidir, equivocar-se i tornar-ho a intentar.

Inicialment, en diversos moments detectava una necessitat elevada de confirmació per part de l’adult abans de realitzar qualsevol acció, fet que evidenciava una certa inseguretat en les pròpies capacitats. A mesura que avançava el joc, vaig intentar reduir progressivament les indicacions i retornar les preguntes a l’infant perquè fos ell mateix qui reflexiones sobre què fer. En aquesta línia, vaig poder comprovar que, quan disposaven d’un entorn segur i sense por a equivocar-se, molts infants mostren més iniciativa de la que inicialment semblava.

Evidències

• Nombre de vegades que l’infant demana validació externa.
• Capacitat d’iniciar l’activitat sense ajuda.
• Temps de permanència en la tasca de manera autònoma.
• Estratègies pròpies utilitzades per resoldre dificultats.

Avaluació de la intervenció

La valoració de la sessió va ser positiva. Al llarg dels 60 minuts es va observar una disminució progressiva de les demandes de confirmació, una major seguretat a l’hora de prendre decisions i una major disposició a equivocar-se i continuar provant alternatives. No obstant, encara cal seguir treballant ja que segueix necessitant suport molt constant de la figura de referència.

Observacions personals

Aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre la importància de diferenciar entre ajudar i sobreajudar. En alguns moments, la millor intervenció no consisteix a oferir una resposta, sinó a generar les condicions perquè l’infant confiï en els seus propis recursos i sigui capaç d’actuar amb més autonomia.

Data: 05 de maig del 2026

Descripció de l’activitat

En aquesta sessió vaig utilitzar el joc de cartes Oudordodo amb un infant de 5 anys per treballar processos de planificació, organització i resolució de problemes. Mitjançant preguntes i descartant opcions, el menor ha d’acabar endevinant on es troba l’osito amagat.

Objectius

• Desenvolupar el raonament lògic.
• Potenciar la planificació.
• Observar estratègies de resolució de problemes.

Reflexió personal

Aquesta sessió m’ha ajudat a comprendre que moltes vegades no és tant important si l’infant resol correctament una tasca, sinó el procés que segueix per intentar-ho. En aquest sentit, també pots observar el nivell de paciència, la gestió de la frustració, la capacitat de tornar-ho a intentar per aconseguir-ho, etc.

Evidències

• Temps de resolució.
• Nombre d’intents.
• Estratègies observades.

Avaluació

Es van observar diferències importants entre la competència acadèmica d’aquest infant i el seu perfil executiu, resultant aquestes diferents.

Observacions personals

La intervenció em confirma la necessitat de valorar els processos cognitius més enllà del resultat final, i del nivell acadèmic del menor.

Data: 28 d’abril del 2026

Descripció de l’activitat

La sessió es va desenvolupar amb un infant de 9 anys amb dificultats en l’autoregulació i la impulsivitat. Es va utilitzar el joc UNO com a eina principal per treballar el control inhibitori, tant en la versió original com en la versió Dos.

Objectius

• Potenciar el control dels impulsos.
• Afavorir l’espera dels torns.
• Observar la tolerància a canvi de normes.

Reflexió personal

Abans d’iniciar les pràctiques tendia a pensar que els jocs de taula senzills tenien un valor limitat per a la intervenció psicopedagògica. No obstant això, l’experiència m’està demostrant el contrari. En aquesta sessió vaig poder observar conductes molt representatives del funcionament executiu de l’infant, com l’anticipació impulsiva de respostes, la dificultat per esperar el torn i la necessitat constant de supervisió externa.

Evidències

• Nombre d’interrupcions.
• Temps d’espera respectat.
• Reaccions davant els canvis de joc.
• Verbalitzacions textuals d’enuig, ràbia o tristesa.

Avaluació

Es va observar una millora progressiva en la capacitat d’espera i una major consciència de les normes.

Observacions personals

El joc va generar més informació diagnòstica de la que inicialment preveia. En aquest sentit, vaig comprovar que moltes dificultats executives emergeixen de forma espontània en contextos lúdics.

Data: 21 d’abril del 2026

Descripció de l’activitat

Durant aquesta sessió vaig intervenir amb un infant de 7 anys amb dificultats d’atenció i memòria de treball. Seguint les orientacions de la professional de referència, vaig seleccionar diferents activitats basades en la memorització visual, utilitzant principalment el joc del Memory adaptat a la seva edat i en diverses versions.

L’activitat consistia a localitzar parelles de cartes recordant la seva ubicació. Progressivament, vaig anar incrementant el nombre d’estímuls per augmentar l’exigència cognitiva de la tasca.

Objectius

• Estimular la memòria de treball visual.
• Afavorir les estratègies de retenció i recuperació d’informació.
• Observar el manteniment de l’atenció durant una activitat estructurada.

Reflexió personal

Aquesta sessió em va permetre observar com la memòria de treball no depèn únicament de la capacitat de recordar informació, sinó també de la capacitat de mantenir l’atenció sobre la tasca i inhibir estímuls distractors.

A més, vaig observar que l’infant millorava el rendiment quan verbalitzava les estratègies que utilitzava per recordar les cartes, fet que reforça la importància de promoure processos metacognitius durant les activitats.

Evidències

Registre observacional de:

• Nombre de parelles trobades.
• Temps de manteniment de l’atenció.
• Estratègies utilitzades espontàniament.

Avaluació

L’infant va mantenir la implicació durant tot el joc i va mostrar una millora progressiva en l’ús d’estratègies de memorització. Es va observar una disminució dels errors a mesura que avançava l’activitat i una major motivació a mesura que ell mateix s’anava superant.

Observacions personals

La principal dificultat va ser ajustar el nivell de dificultat perquè el repte fos motivador però no excessivament exigent. En aquest sentit, vaig veure clara la importància de personalitzar constantment les activitats i adaptar-les al menor que tenim davant.

Amb la implementació del meu projecte he tingut l’oportunitat de conèixer infants amb necessitats molt diverses, cadascun amb el seu ritme, les seves dificultats i la seva manera particular de relacionar-se amb els altres. Això m’ha fet veure clarament la importància d’entendre què hi ha darrere de moltes conductes que, sovint, des de fora poden interpretar-se simplement com una manca d’interès, una actitud desafiant o una dificultat d’aprenentatge.

Des d’aquí, vaig buscar una lectura que m’ajudés a una cosa tan senzilla com entendre millor als infants. És aquí on entra el llibre El cerebro del niño explicado a los padres d’Álvaro Bilbao (2015), que tot i que es tracta d’un llibre adreçat principalment a famílies, considero que ofereix aportacions molt valuoses també per als professionals que treballem amb infants i adolescents.

Una de les idees que més m’ha interessat és la importància de comprendre que moltes habilitats que els adults sovint donem per fetes -com esperar el torn, controlar els impulsos, tolerar la frustració, mantenir l’atenció o planificar una tasca- depenen del desenvolupament progressiu de les funcions executives. I precisament són aquestes capacitats  les que estic treballant en el meu projecte d’intervenció a través del joc.

De fet, a les sessions de LOAPSI he pogut observar com alguns infants necessiten suport constant per mantenir l’atenció, seguir unes normes o gestionar les emocions que apareixen quan perden una partida. La lectura del llibre m’ha ajudat a interpretar aquestes situacions des d’una perspectiva més comprensiva, entenent que sovint no es tracta d’una manca de voluntat, sinó d’habilitats que encara estan en procés de desenvolupament i que necessiten ser acompanyades i entrenades.

Un altre aspecte que he trobat enriquidor és la importància que l’autor dona al vincle emocional i a la relació amb l’adult. Aquesta idea connecta directament amb una de les reflexions que més he repetit al llarg del Pràcticum: abans de poder intervenir, cal construir una relació de confiança. He comprovat que, especialment amb els adolescents, el treball psicopedagògic només és possible quan existeix un vincle que els permet sentir-se segurs i compresos.

Així doncs, aquesta lectura m’ha reafirmat una idea que cada vegada tinc més present: treballar amb infants no consisteix només en corregir dificultats o potenciar aprenentatges, sinó també en entendre els seus processos evolutius, respectar els seus ritmes i oferir-los un acompanyament ajustat a les seves necessitats. Per aquest motiu penso que aquest llibre pot ser una bona lectura tant per a famílies com per a estudiants i professionals que treballem en l’àmbit educatiu i psicopedagògic.

Una de les reflexions que m’ha sorgit durant aquestes setmanes de pràctiques és el paper específic que ocupa la psicopedagogia dins d’un equip format per professionals de perfils diversos. A LOAPSI conviuen psicòlogues, logopedes, psicomotricistes i mestres d’educació especial, i observar aquesta realitat m’està ajudant a comprendre millor què aporta cada disciplina i quina és la contribució de la mirada psicopedagògica.

Des de la meva experiència al centre, he pogut observar que la psicopedagogia no es limita a intervenir sobre una dificultat concreta, sinó que busca mirar a l’infant de manera més global. Això es tradueix en accions molt clares a LOAPSI, com ara l’anàlisi de les necessitats educatives i emocionals de cada cas, la coordinació amb les famílies, el contacte amb les escoles i la planificació d’intervencions adaptades a les característiques de cada infant. He vist com les professionals no només treballen allò que passa dins la sessió, sinó que intenten entendre també què està passant en els diferents contextos on participa l’infant per garantir una intervenció amb pes.

A més, cal coordinar-se també amb la resta de professionals del centre. En aquest sentit, a LOAPSI sempre es guarda una hora a la tarda per compartir informació entre totes les professionals i construir una visió conjunta de cada cas, establint objectius comuns. Aquesta part m’agrada molt perquè permet que les intervencions no es desenvolupin de manera aïllada, sinó que formin part d’un mateix procés d’acompanyament. De fet, durant les pràctiques he pogut comprovar que moltes de les decisions sobre què treballar amb cada infant es prenen precisament a partir d’aquesta mirada interdisciplinària.

Així doncs, aquesta experiència m’està ajudant a entendre que la meva tasca com a psicopedagoga va molt més enllà de la intervenció directa amb l’infant. Implica observar, coordinar i construir una mirada compartida amb la resta de professionals, les famílies i l’escola.

A mesura que avança el Pràcticum, sento que una de les coses més importants que estic construint és la definició de la professional que vull arribar a ser. Més enllà dels coneixements tècnics o de les estratègies d’intervenció, aquesta experiència m’està permetent reflexionar sobre quina mirada m’identifica, quina manera d’acompanyar em representa i quins aspectes considero essencials dins la pràctica psicopedagògica.

El contacte amb els infants, adolescents, famílies i professionals del centre m’està ajudant a descobrir quines formes de treballar encaixen més amb la meva manera d’entendre la intervenció. Cada vegada dono més valor a una pràctica basada en el vincle, la flexibilitat i el respecte pels ritmes individuals. També estic confirmant la importància d’una mirada que tingui en compte no només les dificultats o necessitats específiques, sinó també la part emocional i relacional de cada infant.

Al mateix temps, aquest procés també m’està ajudant a reconèixer capacitats personals que potser no valorava prou abans d’iniciar les pràctiques. Estic descobrint que tinc més facilitat de la que pensava per crear vincle amb els infants i adolescents, així com habilitats comunicatives i recursos per acompanyar emocionalment diferents situacions. Aquest fet m’està aportant més confiança i seguretat dins del meu rol com a psicòloga (la meva branca) i com a psicopedagoga.

Ara bé, continuo reconeixent una preocupació que ja apareixia en les meves expectatives inicials: la dificultat de separar l’àmbit professional del personal. Treballar amb infants i adolescents amb situacions complexes implica una càrrega emocional important i, sovint, em resulta difícil no endur-me determinades situacions o preocupacions fora del centre. Sento que encara estic aprenent a gestionar aquest equilibri i que probablement forma part d’un procés de construcció professional que necessita temps, experiència i supervisió. Precisament per això, considero que aquest Pràcticum no només m’està ajudant a adquirir eines d’intervenció, sinó també a prendre consciència dels límits, les responsabilitats i les necessitats emocionals que implica el meu futur laboral.

Durant aquestes setmanes de pràctiques he pres encara més consciència de la importància que té l’observació dins la intervenció psicopedagògica. Sovint, més enllà de l’activitat que realitzo, la informació més rellevant apareix en petits gestos, reaccions o conductes que es donen de manera espontània durant el joc o la interacció amb l’adult.

En les sessions observo aspectes molt diversos: la tolerància a la frustració, la impulsivitat, la necessitat d’ajuda, la capacitat d’esperar, l’autoestima, la manera de comunicar-se, la relació amb les normes o la forma com gestionen els errors. Tot això aporta informació molt valuosa sobre les necessitats de cada infant i permet entendre millor com viu les situacions d’aprenentatge i relació.

Una situació que m’ha cridat especialment l’atenció és la necessitat constant de validació que alguns infants mostren durant el joc o les activitats. En alguns casos, observo que necessiten confirmar contínuament amb l’adult si el que estan fent és correcte o si és el seu torn, buscant reafirmació de manera molt freqüent. Aquestes conductes, que inicialment podrien semblar simples dubtes durant el joc, també poden amagar inseguretat, baixa confiança en les pròpies capacitats o por a equivocar-se. Això, alhora, et marca el camí des d’on seguir actuant i escollir les activitats següents,

Per tant, veig com aquestes observacions m’estan ajudant a entendre que la intervenció psicopedagògica no consisteix únicament a aplicar activitats o tècniques concretes i encertar-les (que d’entrada era el meu major repte), sinó també a saber interpretar què hi ha darrere de moltes conductes aparentment simples. Considero que observar amb atenció permet ajustar molt millor la intervenció i entendre les necessitats emocionals, cognitives i relacionals de cada nen o nena. Això, a més, m’està ajudant a desenvolupar una mirada més sensible i holística cap als infants amb els que comparteixo aquest espai, i cap a les diferents realitats que conviuen dins el centre.