Per tal de complementar la proposta d’intervenció, he elaborat una infografia que recull de manera sintètica i visual els elements clau del projecte “Aprendre a conviure”, adreçat a l’alumnat de 1r d’ESO.

En aquesta infografia es presenta l’objectiu general de la intervenció, centrat en la millora del clima d’aula a través del desenvolupament d’habilitats socioemocionals, així com les tres línies principals d’actuació: la creació compartida de normes de convivència, el treball mitjançant dinàmiques de role-playing i el seguiment tutorial.

A més, s’hi incorporen els instruments utilitzats per a la detecció de necessitats (observació i entrevistes), els mecanismes d’avaluació i seguiment (com la revisió de normes o els espais de reflexió), així com els indicadors de millora previstos, com la reducció de conflictes o la millora del respecte i del clima d’aula.

L’objectiu d’aquesta representació visual és facilitar la comprensió global de la proposta i oferir una visió clara i estructurada de la seva planificació i implementació.

Un cop definit el focus del projecte, he procedit al seu disseny, concretant els objectius, la metodologia, les actuacions i el sistema d’avaluació. Aquesta fase m’ha permès estructurar de manera més tècnica la proposta d’intervenció centrada en el desenvolupament de les funcions executives a través del joc.

Els objectius del projecte s’han formulat de manera clara i operativa, orientats principalment a millorar l’atenció, la memòria de treball, el control inhibitori i la planificació dels infants. Aquests objectius responen directament a les necessitats detectades en el context i han estat consensuats amb la tutora de pràctiques i les professionals de referència del centre.

Pel que fa a la metodologia, el projecte es basa en una intervenció individualitzada, integrada dins de les sessions habituals dels infants al centre. Aquesta intervenció es fonamenta en l’ús del joc com a eina principal de treball, ja que permet abordar les funcions executives de manera motivadora i adaptada al nivell de cada infant.

Les actuacions s’organitzen a partir de diferents tipus de jocs i activitats específiques per a cada funció executiva. Així, es treballen activitats d’atenció sostinguda i selectiva, jocs de memòria de treball, dinàmiques de control inhibitori i tasques de planificació i organització. Totes aquestes activitats es seleccionen i adapten en funció de les orientacions de les professionals del centre, que determinen quines funcions cal prioritzar en cada cas.

El disseny també contempla un sistema d’avaluació continu, basat en indicadors observacionals i en una rúbrica d’avaluació de les funcions executives. Aquest sistema permet fer un seguiment de l’evolució de cada infant i ajustar la intervenció quan sigui necessari.

Finalment, considero que aquesta fase de disseny m’ha ajudat a entendre la importància de la coherència interna del projecte, assegurant que objectius, metodologia i avaluació estiguin alineats. També m’ha permès prendre consciència del meu rol com a professional en formació, en què la capacitat d’adaptació i el treball en equip són elements fonamentals.

https://canva.link/h2njflb4aiajms4

Reflexionant sobre el procés de decisió del projecte d’intervenció, finalment he canviat de proposta.

A partir de l’anàlisi de necessitats realitzada al centre, i de dues setmanes més de presencialitat, he identificat la necessitat de reforçar les funcions executives dels infants i adolescents atesos. Aquesta decisió no ha estat immediata, sinó que ha sorgit d’un procés de contrast entre les observacions realitzades i la realitat organitzativa del centre.

En aquest sentit, un dels aspectes clau ha estat entendre que no totes les necessitats detectades poden ser abordades en un mateix projecte, especialment tenint en compte la temporalitat limitada del Pràcticum. Per aquest motiu, he considerat necessari prioritzar aquells àmbits que fossin més transversals i amb més impacte en el desenvolupament global dels infants, com són les funcions executives.

La decisió de treballar-les a través del joc també respon a la coherència amb la metodologia del centre, que aposta per un aprenentatge vivencial, significatiu i adaptat a les necessitats individuals. Així, el joc es converteix en una eina facilitadora tant a nivell cognitiu com emocional, permetent un treball més motivador i ajustat als infants.

Aquest procés m’ha ajudat a entendre que el disseny d’un projecte no parteix només d’una idea inicial, sinó d’un procés de reflexió, contrast i ajust constant amb la realitat del context educatiu.

Plantejar una proposta d’intervenció des de zero implica un procés de CREACIÓ i d’autoconeixement de les nostres pròpies limitacions i pors, però a la vegada ens ajuda a veure les nostres capacitats i habilitats més amagades.

És important tenir i seguir una guia a l’hora de plantejar una proposta d’intervenció, ja que la quantitat d’elements que s’han de tenir en compte implica una manera de fer molt protocol·litzada. En aquest cas, els protocols i les guies d’ús són de gran utilitat per no oblidar cap element important.

Per altra banda, penso que és de vital importància a l’hora de plantejar una proposta d’intervenció, partir de la necessitat real expressada. De vegades observar ens dona una imatge del que pot estar passant, però aquesta imatge o visió és esbiaixada. Partir de la necessitat expressada i construir la proposta a partir d’aquest ens serà de gran utilitat per tal d’aconseguir la implicació de tots els agents implicats i perquè sigui el màxim de beneficiosa possible.

En el cas de la proposta que plantejo al centre, partim per un costat de l’observació pròpia de la necessitat durant els dies de presencialitat al centre i, per altra banda, de la verbalització explicita de la necessitat per part dels professionals del centre. Resulta que la nostra observació i l’expressió explicita de la necessitat coincideix i, per tant, aquest fet ha facilitat l’acceptació de la proposta.

Adjunto el Canva de la infografia i la informació bàsica del projecte

https://canva.link/q5du554y9gpscuv

A partir de l’anàlisi de la realitat de l’Institut Maria Rúbies, un centre públic d’alta complexitat amb una gran diversitat sociocultural i heterogeneïtat a l’aula, s’ha identificat com a necessitat prioritària la millora de la convivència a 1r d’ESO.

Aquesta detecció s’ha basat tant en l’observació directa de les dinàmiques d’aula com en les aportacions de la psicopedagoga i la coordinació d’ESO. Tots aquests agents coincideixen en la presència habitual de conflictes entre iguals, faltes de respecte cap al professorat i dificultats en la regulació emocional i la gestió autònoma dels conflictes.

Cal tenir en compte que aquesta situació es produeix en un moment especialment delicat: el pas de primària a secundària. Aquest canvi implica noves exigències acadèmiques, una organització diferent i una major demanda d’autonomia, factors que sovint accentuen mancances en hàbits d’estudi i habilitats socials, i que acaben repercutint en el clima d’aula.

Davant d’aquesta realitat, es planteja una intervenció psicopedagògica amb un enfocament preventiu, participatiu i col·laboratiu. La proposta es concreta en tres línies principals:

• La construcció compartida de normes de convivència entre alumnat i professorat,
• La implementació de tallers de role-playing per treballar habilitats socioemocionals i resolució de conflictes,
• Un seguiment tutorial sistemàtic per consolidar els aprenentatges i acords.

L’objectiu és doble: millorar el clima de convivència i reduir els conflictes, alhora que es fomenta la responsabilitat de l’alumnat en la gestió del seu comportament i en la creació d’un entorn respectuós i inclusiu.

Finalment, considero clau la implicació activa del professorat i la coordinació entre tots els agents educatius, així com el paper protagonista de l’alumnat. Des d’aquesta perspectiva compartida, es pot avançar cap a una millora real i sostinguda del clima escolar.

Ara fa uns dies que hem tornat a les pràctiques després de les vacances de Setmana Santa.

Com ja he comentat anteriorment, la meva intenció és aprofitar al màxim les hores de pràctiques al centre assignat i, per tant, a part del projecte d’intervenció pròpiament dit, estic podent observar molt de prop la feina que fan els psicopedagogs i els orientadors als centres educatius.

Les hores de pràctiques són les hores que són i la veritat és que plantejar una intervenció i fer una immersió total en les funcions a desenvolupar és enriquidor i esgotador a parts iguals.

En aquests sis dies que porto de presencialitat al centre, he pogut observar i participar de:

–          coordinacions de centre amb els tutors per articular PI i parlar d’aspectes que preocupen en relació amb alguns estudiants.

–          CAEI Socials

–          Coordinació amb la tècnica d’absentisme de l’Ajuntament

Pel que fa a l’atenció directa amb l’alumnat, he pogut:

–          Acompanyar la meva tutora de pràctiques a fer observació a l’alumnat de I3, I4 i I5.

–          Assessorament amb adolescents de 4t de l’ESO.

–          Acompanyament i observació d’en relació amb la realització de testos tipus wisc-iv o sena.

Gràcies a aquesta “altre” feina he pogut per un costat fer-me una idea de tota la feina que es fa des del departament d’orientació dels centres educatius i, per altra, és el que m’ha servit per poder pensar i planificar el projecte d’intervenció que portaré a terme. L’observació directa que ofereix el fet d’estar de “pràctiques” dona una visió i una informació privilegiada a l’hora de pensar i planificar intervencions, ja que no tenim la “contaminació” d’estar treballant.

Abans de finalitzar les pràctiques, també participaré en les proves predictives dels alumnes de I5, proves que ajuden a detectar possibles necessitats en els alumenes abans d’iniciar l’etapa de primària i si cal incorporar els instruments necessaris perquè aquest pas d’infantil a primària sigui el més sa possible.

Gràcies

Lidia Vázquez Sánchez

Un cop la realització de la DAFO, finalment, després de dies de reflexió, m’ha portat a prendre una decisió respecte a la definició del disseny del projecte d’intervenció.

És cert, que en el centre on faig les pràctiques, un institut escola de màxima complexitat, es detecta una gran manca de la llengua catalana, però, parlant amb el tutor del centre, vam veure que a banda, existeix una manca de regulació emocional entre l’alumnat i baixa autopercepció, cosa que provoca que dins les tasques acadèmiques i altres activitats del centre escolar es vegin afectades i, per tant, el seu rendiment sigui més baix, a part, que la seva motivació també es veu afectada.

Es decideix incidir en les tutories individuals, ja que els dimecres, una hora, agafo alumnat de 2n d’ESO, juntament amb el tutor, per tal de tractar certs temes que inquieten als adolescents i altres aspectes referents a l’àmbit acadèmic. En aquestes tutories es treballarà la gestió emocional i l’autopercepció a partir de la creació de materials visuals i manipulatius que afavoreixin la seva expressió.

També, a banda, en referència a la llengua catalana, les sessions es conduiran únicament en català, oferint un espai per potenciar la llengua vehicular del centre. A partir de targetes amb frases que incentivin i ajudin l’alumne a parlar en català.

El procés de disseny del projecte d’intervenció psicopedagògica ha estat per a mi un exercici d’integrar la teoria amb la pràctica, convertint-se un repte a l’hora de concretar una proposta realista i ajustada al context.

Partint de la necessitat detectada en relació a la regulació emocional i l’autoestima dels infants, he començat a plantejar una intervenció centrada en la creació d’espais que afavoreixin l’expressió emocional, la identificació de les pròpies emocions i el desenvolupament d’estratègies per gestionar-les de manera adequada. En aquest sentit, considero especialment rellevant el treball a través del joc i de dinàmiques vivencials, ja que s’alineen amb la metodologia del centre i faciliten la implicació dels infants amb edats tant petites (de fet, el menor té 4 anyets).

A l’hora de definir els objectius, he intentat que aquests siguin clars, realistes i assolibles dins del període del pràcticum, tenint en compte tant les característiques dels infants com les possibilitats reals d’intervenció. Així mateix, he començat a pensar en possibles indicadors d’avaluació que permetin fer un seguiment del procés i valorar els resultats, aspecte que m’ha fet prendre consciència de la importància d’avaluar no només el resultat final, sinó també el procés.

Durant aquest disseny, també han aparegut dificultats, especialment en la concreció de les activitats i en la necessitat d’ajustar-les a la diversitat dels infants. No tots necessiten el mateix, ni poden funcionar les mateixes eines per aconseguir l’objectiu. Això m’ha fet reflexionar sobre la importància de la flexibilitat en la intervenció psicopedagògica i sobre la necessitat d’adaptar constantment la pràctica a la realitat de cada cas.

Al mateix temps, aquest procés m’està ajudant a guanyar seguretat i a començar a posicionar-me com a professional, passant d’una actitud més observadora a una més activa i propositiva. Tot i que encara em queden molts aprenentatges per fer, sento que aquest projecte és una oportunitat per començar a posar en pràctica les competències que he anat adquirint al llarg de la meva formació.

En definitiva, el disseny del projecte d’intervenció està sent un procés exigent però alhora enriquidor, que em permet avançar en la construcció de la meva identitat professional com a futura psicopedagoga.

Reflexionant sobre el procés de definició del meu projecte d’intervenció psicopedagògica, considero que ha estat una fase especialment significativa, ja que m’ha obligat a passar d’una mirada més global del context a una concreció real i viable de les necessitats detectades.

A partir de l’anàlisi realitzada al centre, he identificat diverses necessitats tant a nivell cognitiu com emocional i relacional. Tot i això, crec que progressivament he anat prenent consciència que moltes de les dificultats observades en els infants estan profundament vinculades a l’àmbit emocional -especialment en aspectes com la regulació emocional, l’autoestima i la gestió de les frustracions-. Aquesta idea també es reforça amb la pràctica observada al centre, on penso que l’acompanyament emocional esdevé un element central en la intervenció de totes les professionals.

En aquest sentit, la decisió d’orientar el projecte cap al desenvolupament de la regulació emocional i l’autoestima no ha estat casual, sinó fruit d’un procés de reflexió i contrast amb la realitat. A més, aquesta línia d’intervenció connecta directament amb la meva motivació professional i amb la mirada que vull construir com a futura psicopedagoga, basada en l’acompanyament integral de l’infant i en la importància del vincle.

Durant aquest procés, també he compartit la proposta amb la meva tutora de pràctiques, fet que m’ha permès ajustar-la a les necessitats reals del centre i assegurar-ne la viabilitat. Aquest contrast ha estat clau per entendre que qualsevol proposta d’intervenció ha d’estar no només ben fonamentada, sinó també contextualitzada i consensuada amb els professionals del centre.

Al mateix temps, aquest procés m’ha generat alguns dubtes, especialment en relació amb la meva capacitat per dissenyar una intervenció que realment generi un impacte en els infants. Tot i això, entenc aquests dubtes com una part natural del procés d’aprenentatge i com una oportunitat per continuar desenvolupant les meves competències professionals.

En conjunt, aquesta fase de decisió ha suposat un pas important en el meu procés formatiu, ja que m’ha permès començar a definir el tipus de professional que vull ser i la manera com entenc la intervenció psicopedagògica.