Durant aquestes setmanes d’implementació, una de les reflexions que més força està prenent en mi és la importància del vincle dins la intervenció psicopedagògica amb infants i adolescents. Tot i que a nivell teòric això es tracta molt a la carrera i al màster, viure-ho des de la pràctica m’està permetent comprendre fins a quin punt la confiança condiciona la qualitat de la intervenció.

Cada infant és diferent i això també es reflecteix en la manera d’establir relació amb l’adult. Hi ha nens i nenes amb qui el contacte és molt espontani i natural des del primer moment, especialment en les edats més petites. En canvi, hi ha menors on el procés és més gradual i requereix més temps, paciència i constància, sobretot quan es tracta d’adolescents o d’edats més avanaçades. Tot i que poden participar en activitats o mantenir converses de manera correcta, generar un espai on realment se sentin còmodes per obrir-se emocionalment implica construir un vincle més profund.

A poc a poc vaig observant que, quan la confiança es consolida, també apareixen espais de comunicació més significatius. Alguns adolescents que inicialment es mostraven més distants o superficials van obrint-se progressivament a mesura que perceben que la relació és segura, respectuosa i lliure de judici. Aquesta experiència m’està fent entendre que moltes vegades la intervenció no comença pel contingut o per l’activitat en si mateixa, sinó per la capacitat de l’adult de crear un espai emocionalment segur i reconegut per la personeta que tenim davant.

Considero que aquesta és una de les parts més enriquidores del treball amb menors. A mi m’agrada veure com, a través del temps, la confiança i la constància van obrint portes que inicialment semblaven tancades, ja que això em reafirma la idea que el vincle és una eina fonamental dins l’acompanyament psicopedagògic. Al mateix temps, aquesta experiència també m’està ajudant a construir la meva pròpia manera d’intervenir, basada en l’escolta, la proximitat i el respecte pels ritmes de cada infant o adolescent.