A mesura que avanço la implementació del meu projecte, cada vegada tinc més clar que el joc és una eina xulíssima dins la intervenció psicopedagògica amb infants i adolescents. Més enllà del seu component lúdic, estic observant que el joc facilita la participació, disminueix la pressió davant l’error i permet treballar aspectes cognitius i emocionals d’una manera molt més natural i significativa. En molts casos, sento que el joc es converteix en una porta d’entrada al món emocional dels infants, sovint molt més accessible que la conversa directa, les fitxes o les preguntes explícites.

Una de les idees que més he pogut confirmar durant aquestes setmanes és la diferència existent entre una intervenció basada únicament en activitats acadèmiques i una intervenció basada en el joc. Quan l’activitat es presenta des d’una metodologia més estructurada o escolar, molts infants tendeixen a mostrar més cansament, bloqueig o inseguretat. En canvi, el joc genera un context més espontani i motivador, on les funcions executives emergeixen de manera molt més natural. A través del joc, els infants han de planificar, esperar, controlar impulsos, flexibilitzar el pensament, tolerar la frustració o sostenir l’atenció sense percebre-ho com una tasca imposada.

En aquest sentit, una part important de la implementació del meu projecte consisteix precisament en la selecció dels jocs en funció de l’edat de l’infant i de la funció executiva concreta que es vol treballar durant la sessió. Per exemple, per potenciar la lògica i el raonament utilitzo recursos com els sudokus infantils o jocs com l’Outourdodo, especialment amb infants més petits. Per treballar la memòria faig servir jocs com el Memory, el joc de parelles o les peces de construcció on repetir seqüències. En canvi, quan l’objectiu és estimular el control inhibitori i l’atenció, utilitzo jocs com l’UNO, el Dobble o l’Hundir la flota, ja que requereixen esperar el seu torn, tolerar la tanda dels altres, inhibir respostes impulsives i mantenir l’atenció sostinguda durant tota l’activitat.

A més, una de les coses que més m’ha sorprès és el potencial dels jocs grupals. Inicialment, pensava que els jocs individuals em donarien més informació sobre cada infant, ja que permeten una observació més focalitzada. No obstant, els jocs de torns i les activitats compartides m’estan aportant informació molt valuosa sobre aspectes que potser en una situació individual no apareixen amb tanta claredat. A través d’aquestes dinàmiques he pogut observar la gestió de la derrota, la impulsivitat, la capacitat d’esperar, la necessitat de control, o la manera de relacionar-se amb els altres.

Així doncs, reflexionant, penso que aquestes experiències m’estan ajudant a entendre que el joc no és només un recurs motivador, sinó també una eina d’observació, intervenció i construcció de vincle. Considero que treballar les funcions executives a través del joc permet fer una intervenció més significativa, respectuosa i ajustada a les necessitats reals dels infants, allunyant-se d’una mirada excessivament acadèmica i apropant-se més a una intervenció global i vivencial.