Amb la implementació del meu projecte he tingut l’oportunitat de conèixer infants amb necessitats molt diverses, cadascun amb el seu ritme, les seves dificultats i la seva manera particular de relacionar-se amb els altres. Això m’ha fet veure clarament la importància d’entendre què hi ha darrere de moltes conductes que, sovint, des de fora poden interpretar-se simplement com una manca d’interès, una actitud desafiant o una dificultat d’aprenentatge.

Des d’aquí, vaig buscar una lectura que m’ajudés a una cosa tan senzilla com entendre millor als infants. És aquí on entra el llibre El cerebro del niño explicado a los padres d’Álvaro Bilbao (2015), que tot i que es tracta d’un llibre adreçat principalment a famílies, considero que ofereix aportacions molt valuoses també per als professionals que treballem amb infants i adolescents.

Una de les idees que més m’ha interessat és la importància de comprendre que moltes habilitats que els adults sovint donem per fetes -com esperar el torn, controlar els impulsos, tolerar la frustració, mantenir l’atenció o planificar una tasca- depenen del desenvolupament progressiu de les funcions executives. I precisament són aquestes capacitats  les que estic treballant en el meu projecte d’intervenció a través del joc.

De fet, a les sessions de LOAPSI he pogut observar com alguns infants necessiten suport constant per mantenir l’atenció, seguir unes normes o gestionar les emocions que apareixen quan perden una partida. La lectura del llibre m’ha ajudat a interpretar aquestes situacions des d’una perspectiva més comprensiva, entenent que sovint no es tracta d’una manca de voluntat, sinó d’habilitats que encara estan en procés de desenvolupament i que necessiten ser acompanyades i entrenades.

Un altre aspecte que he trobat enriquidor és la importància que l’autor dona al vincle emocional i a la relació amb l’adult. Aquesta idea connecta directament amb una de les reflexions que més he repetit al llarg del Pràcticum: abans de poder intervenir, cal construir una relació de confiança. He comprovat que, especialment amb els adolescents, el treball psicopedagògic només és possible quan existeix un vincle que els permet sentir-se segurs i compresos.

Així doncs, aquesta lectura m’ha reafirmat una idea que cada vegada tinc més present: treballar amb infants no consisteix només en corregir dificultats o potenciar aprenentatges, sinó també en entendre els seus processos evolutius, respectar els seus ritmes i oferir-los un acompanyament ajustat a les seves necessitats. Per aquest motiu penso que aquest llibre pot ser una bona lectura tant per a famílies com per a estudiants i professionals que treballem en l’àmbit educatiu i psicopedagògic.

Una de les reflexions que m’ha sorgit durant aquestes setmanes de pràctiques és el paper específic que ocupa la psicopedagogia dins d’un equip format per professionals de perfils diversos. A LOAPSI conviuen psicòlogues, logopedes, psicomotricistes i mestres d’educació especial, i observar aquesta realitat m’està ajudant a comprendre millor què aporta cada disciplina i quina és la contribució de la mirada psicopedagògica.

Des de la meva experiència al centre, he pogut observar que la psicopedagogia no es limita a intervenir sobre una dificultat concreta, sinó que busca mirar a l’infant de manera més global. Això es tradueix en accions molt clares a LOAPSI, com ara l’anàlisi de les necessitats educatives i emocionals de cada cas, la coordinació amb les famílies, el contacte amb les escoles i la planificació d’intervencions adaptades a les característiques de cada infant. He vist com les professionals no només treballen allò que passa dins la sessió, sinó que intenten entendre també què està passant en els diferents contextos on participa l’infant per garantir una intervenció amb pes.

A més, cal coordinar-se també amb la resta de professionals del centre. En aquest sentit, a LOAPSI sempre es guarda una hora a la tarda per compartir informació entre totes les professionals i construir una visió conjunta de cada cas, establint objectius comuns. Aquesta part m’agrada molt perquè permet que les intervencions no es desenvolupin de manera aïllada, sinó que formin part d’un mateix procés d’acompanyament. De fet, durant les pràctiques he pogut comprovar que moltes de les decisions sobre què treballar amb cada infant es prenen precisament a partir d’aquesta mirada interdisciplinària.

Així doncs, aquesta experiència m’està ajudant a entendre que la meva tasca com a psicopedagoga va molt més enllà de la intervenció directa amb l’infant. Implica observar, coordinar i construir una mirada compartida amb la resta de professionals, les famílies i l’escola.