Durant aquestes setmanes de pràctiques he pres encara més consciència de la importància que té l’observació dins la intervenció psicopedagògica. Sovint, més enllà de l’activitat que realitzo, la informació més rellevant apareix en petits gestos, reaccions o conductes que es donen de manera espontània durant el joc o la interacció amb l’adult.

En les sessions observo aspectes molt diversos: la tolerància a la frustració, la impulsivitat, la necessitat d’ajuda, la capacitat d’esperar, l’autoestima, la manera de comunicar-se, la relació amb les normes o la forma com gestionen els errors. Tot això aporta informació molt valuosa sobre les necessitats de cada infant i permet entendre millor com viu les situacions d’aprenentatge i relació.

Una situació que m’ha cridat especialment l’atenció és la necessitat constant de validació que alguns infants mostren durant el joc o les activitats. En alguns casos, observo que necessiten confirmar contínuament amb l’adult si el que estan fent és correcte o si és el seu torn, buscant reafirmació de manera molt freqüent. Aquestes conductes, que inicialment podrien semblar simples dubtes durant el joc, també poden amagar inseguretat, baixa confiança en les pròpies capacitats o por a equivocar-se. Això, alhora, et marca el camí des d’on seguir actuant i escollir les activitats següents,

Per tant, veig com aquestes observacions m’estan ajudant a entendre que la intervenció psicopedagògica no consisteix únicament a aplicar activitats o tècniques concretes i encertar-les (que d’entrada era el meu major repte), sinó també a saber interpretar què hi ha darrere de moltes conductes aparentment simples. Considero que observar amb atenció permet ajustar molt millor la intervenció i entendre les necessitats emocionals, cognitives i relacionals de cada nen o nena. Això, a més, m’està ajudant a desenvolupar una mirada més sensible i holística cap als infants amb els que comparteixo aquest espai, i cap a les diferents realitats que conviuen dins el centre.