Quan vaig començar les pràctiques a l’Institut Maria Rúbies no sabia exactament què m’hi trobaria. Tenia moltes ganes d’aprendre, però també molts dubtes sobre quin era realment el paper de la psicopedagogia dins d’un institut. Després d’aquests mesos, marxo amb la sensació d’haver après molt més del que m’esperava, i no només sobre intervenció psicopedagògica, sinó també sobre les persones, els centres educatius i la complexitat que amaga el dia a dia de les escoles.

Una de les coses que més m’ha sorprès ha estat comprovar que moltes vegades els canvis no són tan visibles ni tan immediats com ens agradaria. Quan vaig començar a dissenyar la intervenció sobre convivència imaginava activitats, resultats i possibles millores. Amb el pas de les setmanes vaig entendre que la realitat és molt més complexa. Hi ha grups que responen molt bé, altres que necessiten més temps, alumnes que aprofiten les oportunitats que se’ls ofereixen i altres que encara no estan preparats per fer-ho.

També he après que els projectes no sempre surten exactament com els planifiques. Algunes activitats es van haver de modificar i d’altres, com el taller de role-playing, finalment no es van poder dur a terme. Al principi això em va generar frustració, perquè em feia especial il·lusió implementar-lo. Ara, però, entenc que aquesta capacitat d’adaptar-se a la realitat del centre forma part de la pràctica professional. La intervenció psicopedagògica no es desenvolupa en un context ideal, sinó en entorns vius, canviants i plens d’imprevistos.

Si alguna cosa m’ha quedat clara és la importància dels adults dins dels processos educatius. Al llarg de les pràctiques he pogut observar que una mateixa proposta pot tenir resultats molt diferents segons la implicació de les persones que l’acompanyen. He vist professors molt compromesos amb el benestar dels seus alumnes i altres que, probablement per cansament o per la gran càrrega de feina que suporten, viuen aquest tipus de projectes amb més distància. Això m’ha fet entendre que la convivència no és responsabilitat d’una sola persona, sinó una construcció col·lectiva que necessita coherència, coordinació i continuïtat.

També m’emporto moltes imatges quotidianes que probablement no apareixeran en cap informe ni en cap memòria: converses de passadís, reunions de tutors, alumnes que et venen a explicar alguna cosa sense cap motiu aparent, moments de caos dins l’aula i moments en què, de sobte, tot sembla tenir sentit. Són aquests petits instants els que m’han ajudat a entendre que l’educació és molt més que continguts acadèmics.

Potser el més important que m’emporto és una mirada més realista. Abans de començar les pràctiques tenia una visió més teòrica de la psicopedagogia; ara entenc millor les seves possibilitats, però també les seves limitacions. He après que no sempre podem canviar allò que voldríem, però sí contribuir a generar petits espais de reflexió, d’acompanyament i de suport que, amb el temps, poden acabar tenint un impacte significatiu.

Més enllà de la intervenció desenvolupada, un dels records que segurament m’emportaré amb més estima és l’excursió que vaig tenir l’oportunitat de fer amb l’alumnat del SIEI. Va ser una experiència diferent de les activitats habituals de l’aula i em va permetre conèixer els alumnes des d’una altra perspectiva, en un context més informal i proper.

Tanco aquesta etapa amb la sensació d’haver crescut tant personalment com professionalment. També amb moltes preguntes encara per respondre, però crec que això forma part del procés. Si alguna cosa he après durant aquests mesos és que educar i acompanyar no consisteix a tenir totes les respostes, sinó a continuar observant, escoltant i aprenent cada dia.

Descripció de l’activitat

Durant la setmana del 25 al 29 de maig, coincidint amb els darrers dies de les meves pràctiques, vaig assistir a una de les reunions setmanals de tutors de 1r d’ESO, en la qual també participaven la coordinadora de nivell i la psicopedagoga del centre. Aquesta reunió va servir per compartir observacions sobre l’evolució dels diferents grups i valorar aspectes relacionats amb la convivència, el funcionament de les aules i el seguiment dels acords treballats durant les setmanes anteriors.

Aprofitant aquest espai de coordinació, es va comentar la utilitat dels cartells de convivència elaborats per l’alumnat i la seva presència dins les aules. Les aportacions dels tutors em van permetre obtenir una visió més global de l’impacte que havia tingut la intervenció i observar diferències significatives entre grups.

Objectius

• Fer seguiment de l’ús dels acords d’aula després de la seva implementació.
• Identificar dificultats en la consolidació de les normes consensuades.
• Analitzar la implicació dels docents en el seguiment de les mesures adoptades.
• Valorar l’evolució del clima de convivència als diferents grups.

Reflexió personal

La reunió em va permetre confirmar una idea que ja havia anat observant durant les setmanes d’implementació: una mateixa intervenció pot tenir resultats molt diferents segons el grup i segons la implicació dels adults que l’acompanyen.

Durant la reunió es va posar de manifest que l’evolució dels grups havia estat desigual. En el cas de 1r A, la tutora va valorar molt positivament alguns dels materials elaborats durant la intervenció. Va destacar especialment la utilitat del cartell dels passos a seguir quan es té un dubte, ja que havia ajudat a fomentar una major autonomia de l’alumnat i a reduir algunes interrupcions durant les explicacions. Segons la seva percepció, els alumnes havien anat interioritzant progressivament aquesta pauta i, en alguns moments, consultaven primer el cartell abans de demanar ajuda directament al professorat.

En el cas de 1r B, la tutora va comentar que la situació general s’havia mantingut força similar a la d’inici de la intervenció. Tot i això, considerava que alguns alumnes sí que havien interioritzat alguns dels missatges treballats i que els cartells els servien com a recordatori de certes normes de convivència, mentre que en altres alumnes els canvis havien estat pràcticament inexistents.

Pel que fa a 1r C, la tutora va valorar positivament el fet de disposar d’un espai específic per treballar la convivència. Segons la seva percepció, els alumnes mostraven una mica més de predisposició a reflexionar sobre els conflictes quan es feia referència als acords consensuats pel propi grup. Tot i que continuaven apareixent situacions conflictives puntuals, considerava que alguns alumnes havien desenvolupat una major consciència sobre les conseqüències de determinades conductes.

En el cas de 1r D, es va destacar especialment la utilitat dels materials visuals elaborats durant les sessions. La tutora comentava que, en alguns moments, els alumnes feien referència als cartells de manera espontània i que aquests havien ajudat a recordar certes normes de funcionament sense necessitat de la intervenció constant del professorat.

En canvi, també es van comentar situacions menys positives. En una conversa mantinguda amb el tutor de 1r E, vaig saber que els cartells de convivència havien desaparegut de l’aula després que alguns alumnes els haguessin arrencat o llençat. Aquesta situació evidenciava les dificultats de consolidar aquest tipus d’actuacions en grups amb majors problemes de convivència i regulació del comportament.

Una altra qüestió que em va fer reflexionar va ser la diferència en el grau d’implicació dels docents. Vaig tenir la sensació que les classes on els tutors i professors havien continuat utilitzant els acords d’aula com a eina de referència eren també aquelles on els materials havien tingut una major continuïtat. Aquest fet coincidia amb les impressions que ja havia recollit durant la reunió de validació de la primera actuació, on alguns docents es mostraven especialment interessats en el projecte mentre que d’altres adoptaven una actitud més passiva.

Des d’una perspectiva psicopedagògica, aquesta experiència reforça la importància de la coherència educativa i del treball coordinat entre professionals. Tal com assenyala la literatura especialitzada, les actuacions relacionades amb la convivència tenen més possibilitats d’èxit quan existeix una línia comuna entre els adults que intervenen amb l’alumnat i quan les mesures adoptades es mantenen en el temps.

Avaluació de la intervenció

La valoració d’aquesta fase de seguiment és positiva perquè ha permès identificar tant fortaleses com limitacions de la intervenció. D’una banda, s’ha observat que alguns grups continuen utilitzant els materials elaborats i que els tutors els incorporen en situacions concretes de convivència. D’altra banda, també s’ha constatat que la continuïtat dels acords no és igual a totes les classes i que la seva consolidació depèn en gran mesura del seguiment realitzat pels adults.

Aquests resultats suggereixen que les actuacions de convivència necessiten continuïtat i espais de seguiment estables per poder generar canvis més consolidats en les dinàmiques dels grups.

Observacions personals

Aquesta reunió va ser especialment significativa perquè em va permetre observar els resultats de la intervenció des d’una perspectiva més global. Més enllà dels materials elaborats o de les activitats realitzades, vaig poder comprendre que el factor que sembla tenir més influència en la consolidació dels canvis és la continuïtat del treball realitzat pels adults.

Aquesta experiència m’ha ajudat a entendre que la convivència no es construeix a través d’activitats puntuals, sinó mitjançant un treball sostingut en el temps, coherent entre professionals i adaptat a les necessitats específiques de cada grup. Considero que aquesta ha estat una de les reflexions més valuoses que m’emporto del pràcticum i una de les que més m’apropa a la realitat de la intervenció psicopedagògica dins els centres educatius.

Descripció de l’activitat

Durant la setmana del 18 al 22 de maig, vaig continuar fent el seguiment de la implementació dels acords de convivència elaborats pels grups de 1r d’ESO. En una de les visites a l’aula de 1rE, vaig observar que els cartells de convivència elaborats durant les sessions anteriors ja no es trobaven penjats a la classe. Aquesta situació em va cridar l’atenció, ja que una de les finalitats de la intervenció era que aquests materials es convertissin en una eina de referència i suport dins el dia a dia de l’aula.

Davant d’aquesta situació, vaig decidir parlar amb el tutor del grup per saber què havia passat. Durant la conversa em va explicar que alguns alumnes havien arrencat o llençat els cartells, fet que havia provocat que deixessin d’estar presents a l’aula. A més, també vam comentar les dificultats de convivència que continuaven apareixent al grup i la complexitat de mantenir alguns dels acords treballats durant les sessions de tutoria.

Objectius

• Fer seguiment de l’ús dels acords de convivència dins l’aula.
• Identificar dificultats en la consolidació dels materials elaborats.
• Recollir informació sobre l’evolució del clima de convivència del grup.
• Reflexionar sobre les limitacions i fortaleses de la intervenció realitzada.

Reflexió personal

He de reconèixer que inicialment aquesta situació em va generar certa decepció. Després de les sessions realitzades amb l’alumnat i de la implicació que alguns havien mostrat durant l’elaboració dels cartells, veure que havien desaparegut em va fer qüestionar fins a quin punt la intervenció havia tingut l’impacte esperat.

No obstant això, després de parlar amb el tutor, vaig entendre que aquesta situació també formava part de la realitat dels centres educatius i de la complexitat dels processos de canvi. El fet que els cartells haguessin estat retirats no significava necessàriament que el treball realitzat no hagués tingut valor, sinó que posava de manifest que els canvis relacionats amb la convivència són processos lents, que requereixen continuïtat i seguiment constant.

A més, tenint en compte que 1r E era un dels grups que havia presentat més dificultats de convivència, impulsivitat i manteniment de les normes, aquesta situació també em va fer reflexionar sobre la dificultat de consolidar canvis estables en aquells grups que necessiten un acompanyament més intensiu i continuat. Sovint, des de la teoria es plantegen intervencions que poden semblar senzilles d’implementar, però la realitat dels grups és molt més complexa i condiciona els resultats obtinguts.

Evidències

L’evidència principal d’aquesta actuació és l’observació directa de l’aula de 1r E, on es va constatar l’absència dels cartells elaborats durant les sessions anteriors. També constitueix una evidència rellevant la conversa mantinguda amb el tutor del grup, que va permetre contextualitzar la situació i conèixer millor les dificultats de convivència que encara persistien.

Avaluació de la intervenció

Aquesta situació evidencia que l’impacte de la intervenció no ha estat igual en tots els grups. Mentre que en algunes classes els materials continuaven presents i s’utilitzaven com a referència, en aquest grup concret no es va aconseguir mantenir-los en el temps.

Malgrat això, considero que aquesta observació també ha estat útil per avaluar de manera realista la intervenció. Ha permès identificar la necessitat de reforçar el seguiment dels acords de convivència i de buscar estratègies que afavoreixin una major implicació de l’alumnat en la conservació i ús dels materials elaborats.

Observacions personals

Aquesta experiència m’ha ajudat a entendre que els resultats d’una intervenció no sempre són els esperats i que precisament les dificultats també formen part del procés d’aprenentatge professional. Més que interpretar aquesta situació com un fracàs, la considero una oportunitat per reflexionar sobre les limitacions de les actuacions puntuals i sobre la importància de la continuïtat dins el treball de convivència.

També m’ha fet prendre consciència que, moltes vegades, els petits canvis són difícils d’observar a curt termini i que la tasca psicopedagògica implica acceptar la complexitat dels contextos educatius i continuar buscant estratègies d’acompanyament ajustades a les necessitats reals dels grups.